20N

La nostra cobertura es va dur a terme desde dos localitzacions, Blanes i Barcelona. La cobertura de Barcelona va recorrer diferents escoles electorals a fi de trobar apoderats de diferent caire polític. En acabar, la cobertura es traslladà a la Seu d'un dels partits, des d'on, una de les reporteres, va fer una crónica ambiental.




L'altra cara: La nit d'ERC-Reagrupament

Barcelona- La seu estava flanquejada per dos mossos d’esquadra i tot de furgonetes de les televisions i ràdios més importants: TV3, TVE, RNE, Catalunya Radio… Si respirava un ambient de tensió amagada. Tots anaven caminant d’un lloc a l’altre preparant un esdeveniment que no se sabia si aniria a celebració o acabaria com un acte de post elecció, agraint la participació i somiant amb un canvi a llarg termini.

Tot i així, em sentia com a casa. La nostra acompanyant ens va fer baixar per les escales, tot seguint un cartel que deia “militància, simpatitzants, apoderats/des, interventors/es”, mentre parlava de la seva palpitació sobre aquella nit “espero que, si més no, ens mantinguem”, deia. La seva convicció en l’afirmació feia pensar que ja era un fet. “L’oriol [Junqueras] no ho veu molt clar. Va d’aquí cap allà posant calma, quan és ell el més esverat”.



Esperant entrar a la gran sala

Vam arribar a la sala. Tota ella plena de gent coneguda a nivell polític i cultural català: militants, apoderats, interventors i dins d’aquests escriptors, economistes, etc. Aquell recinte estava a revessar, no hi cabia ni una ànima. Vam asseure a les cadires i, enfocant la mirada a la pantalla degudament preparada amb el canal 3/24, vam escoltar els sondejos de la Televisió de Catalunya. Donaven a la coalició ERC-Reagrpuament tres escons; no hi havia forquilla.

L’ambient cada cop es feia més i més tens, com bé deien als directes de TV3 “s’hi respira una calma tensa”. Tenien raó. Oriol Junqueras va baixar a veure com anaven les coses entre partidaris d’Esquerra. “De veritat creus que ens mantindrem en tres escons” –li vaig preguntar– “la veritat, no ho sé ben del cert – digué– les enquestes de fa dos mesos ens feien una forquilla d’entre 0 i 1 diputats...Són sondejos però em d’estar preparats pel pitjor. De totes maneres mantingueu la calma”. El fet de baixar a un sol escó o cap feia venir mal de cap. “Si fóssim com al país basc”, vaig sentir dir. Calia esperar, doncs, al tancament d’actes i als primers escrutinis.

Amb Oriol Junqueres a la seu d'Esquerra Republicana

L’estona passà volant entre conversa i conversa, els reunits es dividien entre optimistes que creien que es mantindrien amb tres, i fins i tot algun benaventurat que somiava amb quatre, fins a pessimistes que tot queixant-se del poc compromís polític dels catalans amb Catalunya no veia a venir cap escó. “No entenc –digué un home al nostre costat- on són tots els vots d’aquells 2 milions i mig de persones que sortiren als carrers demanant la independència fa pocs mesos”. “Jo em faig la mateixa pregunta...¿Van a CIU o es queden com meres il·lusions blanques?”, vaig pensar.

Va ser doncs quan els presentadors van anunciar els primers resultats. Els primers escrutinis atorgaven tres escons dintre a Catalunya per a la coalició “Catalunya sí”. La gent no podia contenir la emoció. Ens vàrem posar ha aplaudir. “No us poseu així, que la nit és llarga i encara poden ballar els escons”, deia Alfred Bosch. Joan Tardà tampoc podia contenir l’alleugeriment que suposaven tres escons.

A més d’aquest fet consumat, n’hi apareixia un altre. A Catalunya CIU s’havia col·locat com a capdavantera, deixant a PSC darrera i al PP com a tercera força. Els presents no se’n sabien a venir. Això significava una victòria històrica pel catalanisme. Per acabar-ho d’arrodonir, AMAIUR s’havia consolidat al País Basc, aconseguint set diputats al Congrés cosa que posava de relleu el suport de la societat basca al partit catalogat de “sucedáneo de ETA” pel diari La Gaceta. Un triomf amarg donat que el PP havia enfonsat Rubalcaba i el PSOE en els seus pitjors resultats de tota la història del partit.

Però no tot està dit. El nou horitzó es veure com evoluciona aquest nou govern i com fa front a tots els problemes econòmics i socials d’Espanya. Com en aquest marc, el catalanisme avança cap un futur més esperançador.